ACTIVITAT 12: Comentari de text sobre la Carta a Meneceu

IDEES PRINCIPALS:

La Carta a Meneceu va ser escrita per Epicur, qui defensava la seva teoria de l’epicureisme. En aquest text, principalment, ens exposa la idea que els joves i els vells han de filosofar per arribar a la felicitat, ja que la felicitat és l’objectiu principal dels éssers humans . Segons Epicur, la felicitat és la tranquil·litat de l’esperit, i per a arribar a això, a vegades, hem d’acceptar el dolor present per aconseguir un plaer major en el futur.

TÍTOL:

FILOSOFAR PER SER FELIÇ

ANÀLISI:

La Carta a Meneceu convida a tothom a filosofar, perquè és la manera d’assolir la salut de l’ànima; la felicitat.

El jove ha de filosofar per aconseguir ser feliç, i el gran (persona vella amb experiència) per mantenir-se jove, perquè doni així importància a allò passat. L’objectiu dels éssers humans és aconseguir la felicitat per tots els mitjans possibles.

A més a més, l’autor fa referència als déus , a la mort i al del destí. Això és considerat com els tres temors.

Segons Epicur, els déus no es preocupen pels humans, ja que no ens necessiten perquè són autosuficients. Cal dir, que el que la gent parla dels déus són meres suposicions, per tant, no és una veritat certa i sabuda. Però segons Epicur, aquestes suposicions són falses, perquè com he dit prèviament, els déus no es preocupen pels homes i troben estrany allò que no és com ells. És per això que no hem de tenir-los por.

Seguidament explica que la mort no és res pel homes, perquè la mort priva de les sensacions i allà és on es troba el bé i el mal. Això fa que no tinguem enyorança per morir, és a dir, que no vulguem morir el més aviat possible. Segons el text, aquell qui tem a la mort és estúpid perquè pateix preveient-la, ja que la mort no existeix mentre som vius, i quan no hi som, ella hi és present. És per aquest motiu que la mort no ens ha d’afectar.

Epicur diu que el savi no considera ni el viure ni el morir com un mal, i que aquell que li diu al jove que ha de dur una bona vida i al vell que ha de morir, no té seny, perquè el camí és el mateix.

Com a tercer temor, l’autor parla del destí, el qual no està del tot en les nostres mans, però tampoc ens deixa de pertànyer.

A continuació, ens fa una classificació dels desitjos, i diu que hi ha desigs naturals i vans. Si els coneixem bé arribarem a la finalitat de la vida feliç.

Segons Epicur, quan posseïm una cosa, ja no la necessitem, perquè si la necessitàvem era per omplir la seva absència. És per això que el plaer és el principi i el final d’una vida feliç. Així doncs, viure és buscar aquests plaers, ja que triem ser feliços en funció d’aquests.

Hem de saber moderar-nos. Això és el que es considera el plaer prudent. El paler, més concretament, és com diu Epicur, el no sentir dolor.

Finalment, el text, acaba dient que el savi sap viure segons la raó. Sempre, ens hem de guiar per aquesta, ja que el plaer ha de ser moderat, reflexionat i meditat.

En conclusió, Epicur en aquesta carta ens diu que tots hem de filosofar per aconseguir la felicitat a través de saber controlar els nostres plaers i desitjos.

COMPARACIÓ:

El text anterior ens mostra la teoria de l’epicureisme, la qual es basa en la moderació dels plaers per aconseguir la felicitat; objectiu final dels epicuris i de tots els éssers humans.

L’estoïcisme, en canvi, diu que ser feliç és ser virtuós, és a dir, és viure d’acord amb la naturalesa; amb l’univers sencer.

En definitiva, mentre els epicuris afirmen el sentit de la vida acceptant les condicions del món més proper, els estoics s’identifiquen amb allò que resideix més enllà de la naturalesa humana.

A més a més, Epicur defensa que, tot i que el destí no està del tot en les nostres mans, hi ha sempre un cert element de llibertat. En canvi, els estoics creuen que el destí és el que és i no es pot canviar.

ACTIVITAT 11: El moviment i la deducció del primer motor immòbil

IDEES PRINCIPALS:

Aristòtil En aquest text diu que tot allò que es mou és mogut per alguna cosa. Afirma l’existència d’un primer motor que no es mogut per cap altre previ, ja que creu impossible l’existència d’una sèrie de motors infinits perquè doncs no hi ha cap que en sigui el primer.

TÍTOL:

LA IMPOSSIBILITAT D’UNA SÈRIE INFINITA DE MOTORS.

ANÀLISI:

En aquest text d’ Aristòtil veiem la idea de moviment i del que ell anomenava motor. Diu que tot allò que es mou, ha de ser mogut per alguna cosa prèvia que a fet possible aquell moviment. Segons ell hi ha dues maneres d’entendre aquesta idea: la primera és que el motor mou a través d’una altre cosa que el mou a ell, és a dir, a través d’un altre motor. Ell, però no mou per si mateix. La segona manera d’entendre-ho és que el motor mou per si mateix, per tant o aquest és previ a l’últim motor o es troba a la meitat de la sèrie d’accions. En aquest cas posa l’exemple del bastó, la pedra, la mà i l’home. Els tres primers son mogut pel següent motor, però l’home és l’últim motor i per tant es mou per si mateix.

Arriba a la conclusió que si tot el que es mou ha de ser mogut per una cosa, hagi estat moguda o no per una altre prèvia, ha d’existir un primer motor que no sigui mogut per cap altre motor. Així doncs, creu en la impossibilitat de l’existència d’una sèrie de motors infinits perquè doncs no hi ha cap que en sigui el primer. Finalment diu que si tot el que es mou és mogut per un altre excepte el primer motor que no és mogut per cap anterior, doncs aquest últim ha de moure’s per si mateix. El primer motor seria l’inici del moviment successiu.

COMPARACIÓ:

Mentre Aristòtil afirma que tot es mou per un fi, filòsofs com els atomistes afirmen que els àtoms es mouen perquè si, perquè s’han de moure, i que aquests no tenen ni una finalitat ni una causa. A més a més, Zenó d’Elea afirma que el moviment és impossible, ja que per arribar d’un punt a un altre s’han de travessar infinites meitats i mai arribaríem al nostre destí.

ACTIVITAT 10: Fragment del llibre IV de la República de Plató

IDEES PRINCIPALS:

Aquest text és un fragment del llibre IV de la República de Plató, on dialoguen Sòcrates i Glaucó sobre les necessitats de la ciutat, com poden ser la justícia i la temprança (domini de plaers i passions).

TÍTOL:
LA CIUTAT IDÓNIA

ANÀLISI:
Aquest text pertany al llibre IV de la República de Plató, escrit en l’època de maduresa de l’autor. En aquest fragment dialoguen Glaucó i Sòcrates sobre les necessitats d’una ciutat, que bàsicament són la temprança (domini dels plaers i passions, domini d’un mateix) i la justícia (que cadascú faci el que li pertoca).
Glaucó i Sòcrates parlen primerament de la temprança, que és el domini de les passions i plaers, i per tant, el domini d’un mateix (si et domines a tu mateix, ets amo de tu mateix).Alhora, si ets el teu amo, et converteixes en esclau de tu mateix.
Finalment, el fragment acaba definint la temprança com la capacitat que allò bo que hi ha en nosaltres mateixos, domini lo dolent. Acaba dient que a la ciutat trobem coses bones i dolentes. Quan les bones dominen les dolentes parlem d’una ciutat on domina la justícia i la temprança; d’una ciutat ideal, quan es a l’inrevés, parlem d’una ciutat on la temprança i la justícia hi són.

COMPARACIÓ:
En aquest fragment es parla de la justícia, que es defineix com que cadascú faci el que li pertoca. La idea de justícia la trobem a l’ètica de Plató, on diu que l’objectiu principal del humans és arribar a la felicitat. Per arribar a aquesta ho hem de fer mitjançant la virtut, en aquest cas, de la justícia. Aquesta és considerada com la salut de l’ànima, és a dir, cadascuna de les parts de l’ànima ha de complir amb allò que li pertoca. Les virtuts en relació amb les parts de l’ànima són: Racional, irascible i concupiscible (parts de l’ànima), amb les virtuts de saviesa o prudència, valor o coratge i la temprança respectivament.