ACTIVITAT 4: Empèdocles - Anaxàgores - Atomistes

Empèdocles, és un filòsof que defensa la teoria dels 4 elements. Els ésser vius estem formats per la unió d’aquests aquests 4 elements i quan morim aquests es separen.

Finalment una altra idea d’aquest filòsof és que l’amor és qui uneix totes les coses, però en tot moment pot sorgir l’odi, que les separa.

En canvi, Anaxàgores parteix de la idea que res no neix ni mor, sinó que tot es forma a partir de diferents combinacions. D’aquest filòsof se’n coneix la teoria de:

• Les homeomeries: Tots els éssers estan formats per unes llavors que s’anomenen homeomeries i tots tenen la mateixa composició. Un ésser es defineix per les homeomeries que predominen en ell, així doncs, les coses són diferents entre elles segons les homeomeries que predominen ( segons la naturalesa de la cosa que numèricament predomina). Aquestes homeomeries són eternes i immutables, amb qualitats diferents, poden dividir-se infinitament, posseeixen totes les formes, colors i sabors, però són immòbils. Per això necessiten el noûs, que ajuda a que es barregin i generin el cosmos. El noûs és un principi d’ordre, no un principi creador. És com una mena “d’amor intel•lectual”, que existeix per si mateix, és independent, lluminós i etern.
  

Per altra banda, coneixem atomistes com Leucip i Demòcrit d’Abdera.

Leucip deia que les coses canvien incessantment a causa de que hi ha uns àtoms que sempre es mouen. Descriu l’àtom com a un element que té una forma infinita i que nom existeix cap explicació la qual ens digui perquè un àtom té una forma o una altra. Va suposar que el no-ésser existia, ja que els àtoms es movien en el buit i per tant deixava de ser no-ésser. Va suposar que la naturalesa dels àtoms era compacta i plena i que l’ésser era aquesta plenitud.

Demòcrit d’Abdera també va establir en les seves teories els principis del ple i el buit. Ell explica que l’ésser és etern i immutable, i que aquest consisteix en éssers infinits, que són els àtoms. Aquests àtoms no es poden dividir més i la seva multiplicitat no està organitzada segons la terra, el aire i el foc, sinó que es distingeixen en forma, ordre i situació. Allò que percep els àtoms són els sentits i no la ment. La configuració del món s’origina per la posició i la forma que aquests àtoms ocupen el buit. Això crea la possibilitat d’un món infinit, que juntament amb el buit forma la idea de no-ésser.

Tots tres autors defensen un arkhé etern amb característiques similars i un principi ordenador.

ACTIVITAT 3: Comentari d'un text de Parmènides

“Només resta un discurs possible: l’ésser és. I tot ens mostra que ha estat inengendrat i que no és moridor, car és únic, immòbil i sense fi. No ha estat ni serà mai, perquè és ara mateix sencer i, a la vegada, u i continu. Si no, ¿Quin origen tindria? ¿Com, d’on podria haver sorgit? No permetré que diguis o pensis res d’allò que no és, puix no és expressable ni pensable que no sigui. ¿Per quina necessitat hauria esdevingut ésser més aviat o més tard si prové del no-res? És, doncs, necessari que sigui absolutament o que no sigui. Mai cap força de fe no permetrà que, d’allò que ha estat, en neixi res, llevat d’allò mateix. Així, ni fer-se ni destruir-se no és permès per la Justícia, com si s’hagués relaxat, ans, al contrari, manté les cadenes fermes. Veredicte sobre el cas: o és o no és. Certament, ja està decidit –com és obligat- que una via és impensable i inexpressable (perquè no és una veritable via), però que l’altra, tal com és, és autèntica.” (frag.8 D-K)

IDEES PRINCIPALS: En aquest text Parmènides ens mostra les seves idees sobre la teoria de l’ésser i el no-ésser. Parla també de les seves característiques. Destaca el seu veredicte final on ens diu que l'ésser és o no és i que la via de l'opinió no és la correcta, sinó que hem de guiar-nos per la via de la veritat, la de la raó.

TÍTOL:
CARACTERÍSTIQUES DE L’ÉSSER. L’ÉSSER I EL NO-ÉSSER.

ANÀLISI:
Parmènides ens explicar que l’ésser és sempre i ha de ser. És l’únic inexpressable i etern. No es pot parlar en termes de passat ni de futur, ja que l’ésser és únic, continu i homogeni. Parmènides pregunta que d’on podria haver sorgit i la resposta és que no es pot dir res d’allò que no és, perquè el no res no pot ser pensat. No es pot dir ni pensar allò que no és, perquè no és ni pensable ni expressable. Que es va fer servir per a que l’ésser s’originés? La resposta és que no existeix el seu origen, car que no neix. No podem fer sorgir l’ésser del no-ésser. La justícia, amb cadenes fermes, determina els límits de l’ésser. L’ésser és o no és. La via de l’opinió no és la correcta, així doncs, s’ha de prendre la via de la veritat, la de la raó.

COMPARACIÓ:

Parmènides reflexa en el text la seva teoria, coneguda com a monisme ontològic. Aquesta diu que l’ésser és etern i immutable i és per això que no por néixer, ja que del no res no pot sortir un ésser, ni a la inversa perquè això introduiria una imperfecció i l’ésser és perfecte.
En canvi Heràclit defensa que tot canvia i res no es manté. Tot està en perpetu flux. Això es coneix com a monisme dinàmic.

ACTIVITAT 2: Heràclit i Parmènides

HERÀCLIT

“Aquest ordre del món, el mateix per a tothom, no el va fer cap déu ni cap home, sinó que va ser sempre, és i serà; foc sempre viu, encès segons mesura i apagat segons mesura.”

ANÀLISI:

Heràclit diu que el cosmos ha estat i serà sempre igual, que no morirà, ja que és considerat com a etern. El cosmos romandrà viu gràcies a una raó universal (lógos) i es destruirà, també, gràcies a aquesta; es a dir, la natura, que és el cosmos en aquest cas, evolucionarà perquè tot canvia. El lógos és allò que no canvia en el canvi.

PARMÈNIDES

“Allò que es pot dir i pensar ha de ser. Això és el que t’ordeno que consideris. He de desviar-te, doncs, d’aquesta primera via de recerca i després d’aquella altra per la qual els homes ignorants caminen bicèfals; (...) són arrossegats, sords i cecs alhora, estupefactes, gent forassenyada, per a la qual l’ésser i el no-ésser són considerats el mateix i no el mateix i per a la qual el camí de totes les coses és regressiu.”

ANÀLISI:

Parmènides diu que l’ésser és pensable i disible (expressable), això és un concepte clau. Ell ha de dur-nos pel camí de la raó, no pel camí de l’opinió. Aquells que es deixen portar per l’opinió no saben quina és la veritat. Des del punt de vista de la raó, aquests no escolten, ni veuen, són gent sense seny, és a dir, sense raó. Pensen que es por passar de l’ésser al no-ésser i a la inversa, i per tant no tenen clar quina és la veritat. Per tant, aquells que no miren amb la raó, ho fan amb els sentits, i per a ell el camí és regressiu.

COMPARACIÓ

Heràclit és considerat el filòsof del canvi i queda molt ben reflectit en aquest fragment, on manté les seves dues tesis, la de la unitat de contraris i la de l’afirmació del canvi. La natura és una lluita de contraris i ambdós són necessaris, perquè es necessiten l’un a l’altre i tots dos junts formen una sola unitat. Ho veiem a la part que diu que el cosmos serà encès segons mesura i apagat segons mesura.

Per altra banda tenim l’afirmació del canvi, on explica que tot canvia i està en un estat de perpetu flux. En el text apareix com que el cosmos evolucionarà amb el pas del temps.

En canvi Parmènides ens mostra una idea totalment diferent. Mentre que Heràclit ens deia que tot canviava, ell afirma que res canvia. En el text queda reflectit que és el mateix pensar i ésser, que l’ésser és perfecte i etern i que tot és el mateix, es a dir, el camí d’anada i de tornada no canvia. Parmènides és més especulatiu i profund.

ACTIVITAT 1: Comentari de text

"D'allà d'on ve el naixement als éssers, allà troben també la seva destrucció, segons la necessitat. És com si es paguessin mútues retribucions i penes per la seva injustícia, segons l'ordre del temps"

IDEES PRINCIPALS:

En aquest fragment conservat d’un text d’Anaximandre, destaca la idea de que els ésser ens creem i ens destruïm en un mateix punt del “Kósmos”. També es reflecteixen les injustícies que els homes hem de pagar segons l’ordre en que es cometen.

TÍTOL:

L’ÁPEIRON COM A INICI I FINAL DE TOTES LES COSES.

ANÀLISI:

Aquesta idea pot relacionar-se amb el pensament d’Anaximandre, amb la seva idea sobre el que ell anomena “ápeiron”, que considera que tot comença i acaba en un mateix lloc que és l’univers. Les coses sorgeixen de L’ápeiron perquè és necessari que passi així. De l’il·limitat (ápeiron) sorgeix el limitat. Quan apareixen els límits apareix l’Univers i els contraris. Per tant, de l’àpeiron sorgeix el cosmos. Aquí explica que tot ha de seguir un ordre, un ordre que els homes desfem i sovint patim i això comporta injustícies que després hem de pagar.

COMPARACIÓ:

Anaximandre considera l’ápeiron (fa referència al “kósmos”) com principi i element de les coses existents, i que conté la causa tota del naixement i la destrucció del món. En canvi Tales de Milet pensa que l’aigua és l’origen de tot; que no hagués estat possible la vida a la Terra sense aigua. Tots dos són monistes perquè afirmaven que només hi havia un principi per a la vida. Mentre Tales parla d’un concepte físic, Anaximandre parla d’un més abstracte.