ACTIVITAT 19: Relació entre ment i cos

IDEES PRINCIPALS:

Aquest text de Descartes pertany a les Meditacions metafísiques. En ell, l’autor exposa la seva idea que l’ànima pot viure independentment del cos, es a dir, ens presenta la seva teoria de la dualitat entre cos i ànima. Diu que creu que ell és un compost de cos i ànima, però que com encara no ha demostrat l’existència dels cossos, només por afirmar que ell és una cosa pensant.

TÍTOL:

QUÈ ÉS EL QUE REALMENT SÓC?

ANÀLISI:

En aquest fragment, Descartes, afirma que tot allò que se’ns presenta de manera clara i distinta pot haver estat creat per Déu, per tant, si sabem que nosaltres existim és perquè hem arribat a la conclusió que som una substància pensant (Cogito, ergo sum). No hi ha dubte, doncs, que existim i que la nostra naturalesa és ser una essència pensant, però i que passa amb el nostre cos? Descartes diu que potser tenim un cos que es troba relacionat amb la nostra ment, però que ell, com encara no ha demostrat l’existència dels cossos, només pot afirmar que és una cosa pensant. A més a més, com Descartes té una idea clara i distinta del que és, i percep el cos com una cosa extensa, ens explica que pot viure sense aquest, és a dir, accepta la dualitat de cos i ànima i la independència d’aquesta vers al primer.

COMPARACIÓ:

El dualisme cartesià entre ment i cos recordà al que va fer Plató, en el seu temps, entre món sensible i món intel·ligible, és a dir, entre cos i ànima. Plató deia que el lloc natural de l’ànima era el món intel·ligible i que aquesta podia existir independentment del cos, ja que era una presó per ella. En aquest aspecte, el filòsof racionalista (Descartes)coincideix, tot i que ell més tard aportarà una concepció de l’ésser una mica més científica que no pas la platònica. Descartes justificarà la relació entre cos i ànima per mitjà de la glàndula pineal, situada al cervell dels homes.

ACTIVITAT 18: Els cossos són tal com els percebem?

Descartes intenta demostrar l’existència dels cossos i per això elabora un seguit de passos que hem de seguir si volem arribar a la veritat de les coses i no caure en falses creences. Segons aquest filòsof, els sentits ens enganyen i, és en aquest punt de vista on, personalment, hi estic d’acord. Crec que mai arribarem a percebre les coses tal com són. D’una banda, cadascú te una concepció diferent de la realitat i d’allò que ens envolta. A més a més, la manera de pensar, la cultura rebuda, la situació en la que un viu, la manera de mirar o de veure i de percebre allò que es troba al nostre voltant, són aspectes que provoquen que la nostra concepció dels cossos sigui diferent. D’altra banda, si jo percebo una cosa mitjançant els meus sentits, pot ser que la idea que jo hem construeixi al meu cap sigui una idea errònia i per tant, tingui una concepció equivocada d’aquell objecte. Això si, en aquell mateix moment en el que construeixo la imatge a la meva ment, del que no puc dubtar és de que jo estic percebent aquell cos i que, per tant, estic pensant en ell, és a dir, d’aquesta manera arribaria al Cogito, ergo sum que Descartes afirma en la seva teoria de la substància.

ACTIVITAT 17: Una altra formulació del cogito

IDEES PRINCIPALS:

Descartes es fa una sèrie de preguntes tot enraonant si les idees li han estat posades per un ésser suprem; Déu o ell mateix ha estat capaç de pensar-les. Reflexiona sobre la seva existència, concloent que si que és, que si que existeix.

TÍTOL:

SÓC O NO SÓC, AQUESTA ÉS LA QÜESTIÓ.

ANÀLISI:

Aquest fragment pertany a les Meditacions metafísiques de Descartes. L’autor es pregunta com pot saber ell que allò que ha jutjat és cert i no li ha estat posat per un ésser suprem. Però no és necessari que ningú li hagi posat les idees a l’esperit, ja que ell és una cosa pensant. Tot i així, no pot afirmar l’existència dels cossos, ja que de moment no ha demostrat la seva existència. Es qüestiona si ell no pot existir sense cos i sentits, i s’adona de que tot i que no hi ha res al món, ell hi és perquè ell pensa.

A partir d’aquí entra en joc la figura del geni maligne, a qui primer considera com un ésser poderós que sempre l’enganya. Aquest no podrà fer que ell no existeixi car ell pensa, i si segueix fent-ho, seguirà existint. Així doncs, conclou que ell és i existeix sempre.

CONCLUSIÓ:

Mentre el cogito és un tema secundari a Sant Agustí, a la filosofia cartesiana es presenta com el tema central. Això influirà a la filosofia posterior, que es basarà en el “jo” com a idea principal.

ACTIVITAT 16: Distinció entre el somni i la vigília

IDEES PRINCIPALS:

En aquest text Descartes fa referència a tot allò que percebem pels sentits, allò del qual s’ha de dubtar, ja que segons diu, aquests hi ha cops que ens enganyen. Però, tot i això, hi ha coses de les que no es pot dubtar tot i que les coneguem a través dels sentits, com per exemple, d’un mateix, tot i que a vegades sembli un somni que ens traeix.

TÍTOL:

ÉS REAL ALLÒ QUE VEIEM? O ÉS SIMPLEMENT IMAGINARI?

ANÀLISI:

En aquest text l’autor parla de la dificultat de distingir entre el somni i la vigília, entre allò que fem quan estem dormits i quan estem desperts.

Segons Descartes, tot el que fins ara hem cregut que era cert i vertader, ho hem conegut a través dels sentits. Però algun cop ens hem adonat de que aquests sentits en enganyen i per això no hem de creure del tot que totes les coses són vertaderes. Actuar així és actuar amb prudència. Però tot i això, hi ha coses de les que sovint no podem dubtar i hem conegut a través d’aquests mateixos sentits. Com dubtar d’un mateix? Com negar que allò que veiem, que les

mans i el cos és nostre? D’això no es pot dubtar, són qualitats primàries segons Descartes. Encara que si que es podria dubtar dels bojos, d’aquells que diuen que van vestits quan van nuus, d’aquells qui diuen coses impossibles de creure. Aquí doncs és quan entra en joc allò que fa referència als somnis. Sovint quan dorms somies coses inversemblants. Descartes diu, en el mateix moment que escriu això, que ell està segur de que és real, que és veritat allò que ell està realitzant, però poc a poc va caient en el dubte, en la incertesa, cada cop es va adonant que no hi ha probes tan clares que distingeixin el somni de la vetlla fins al punt que casi creu que dorm.

COMPARACIÓ:

Mentre els empírics consideren l’experiència com a base del seu coneixement, Descartes, que és més aviat racionalista, nega la validesa d’aquests sentits, ja que creu que ens enganyen. D’altra banda veiem el dualisme cartesià entre cos i ànima, alhora que Plató, en la seva teoria, defensa un dualisme entre dos móns (món sensible i món intel·ligible).

El cogito, a la filosofia cartesiana, es presenta com el tema central. Això influirà a la filosofia posterior, que es basarà en el “jo” com a idea principal.

ACTIVITAT 15: Les regles del mètode

IDEES PRINCIPALS:

Aquest fragment pertany a la segona part del Discurs del Mètode, del famós filòsof Descartes. En ell s’expliquen les quatre regles principals que va establir l’autor i que calia seguir per duu a terme el seu mètode. L’objectiu d’aquest era guiar la raó per tal d’arribar a la veritat de les coses, i així no confondre el vertader amb el fals.

TÍTOL:
PASSOS QUE HEM DE COMPLIR DURANT EL NOSTRE CAMÍ CAP A LA VERITAT

ANÀLISI:
Descates, en aquest fragment, ens explica les 4 regles que s’han de seguir per duu a terme, correctament, el camí cap a la veritat de les coses.

Ell va estudiar la lògica, la geometria i l’àlgebra, però va decidir buscar un altre mètode que, comprenent els avantatges d’aquests, no tingués els seus defectes. Així doncs, l’autor decideix guiar-nos. Descartes estableix les quatre regles del mètode cartesià: la primera és l’evidència, la qual respon a no acceptar com a vertader allò que no coneguem amb evidència, es a dir, només incloure en els nostres judicis allò que és clar i no es té cap motiu per que sigui posat en dubte. Com a segona llei, l’autor parla de l’anàlisi, que consisteix en dividir les dificultats en tantes parts com sigui possible. Aquestes, a mesura que es divideixen, seran més simples i senzilles. En tercer lloc trobem la síntesi, que es basa en conduir ordenadament els pensaments, començant pels més simples fins arribar als més complexos. Finalment, Descartes ens exposa l’última de les lleis, l’enumeració i revisió, on explica que hem de comprovar l’anàlisi i la síntesi per estar segurs de no ometre res.

Segons Descartes, si seguim aquestes simples regles podrem arribar a la veritat sense confondre allò vertader amb allò fals.

COMPARACIÓ:

En aquest fragment podem observar les regles que, segons Descartes, hem de seguir per poder arribar a la veritat. Això podria comparar-se, com és normal, amb Plató. Aquest estableix, de la mateixa forma, uns passos per a arribar a la idea de Bé. Aquesta teoria platònica és coneguda amb el nom de “al·legoria de la línia”, la qual es troba dins de la teoria del coneixement. La al·legoria de la línia diu que primerament hem de passar per la conjectura, seguidament per la creença, a continuació pel pensament discursiu, i finalment, pel pensament intuïtiu per així poder arribar a la idea de Bé.