ACTIVITAT 24: Sobre el sentiment moral (núm. 107)

IDEES PRINCIPALS:

En aquest fragment, Hume, ens parla sobre la seva teoria de la moral. En aquesta defensa que la moral es deriva dels sentiments, i no pas de la raó, com nosaltres podríem pensar. Per aquest motiu l’autor estableix un diàleg amb el lector, en el que desmenteix que la moral sigui jutjada per la raó.

TÍTOL:

SENTIMENT, CONDICIÓ “SINE QUA NON” PER PARLAR DE MORAL.

ANÀLISI:

Hume nega que la moral consisteixi en una relació entre les accions morals i allò que jutgem mitjançant la raó. Aquesta raó, seria la que determinaria les relacions entre les accions morals i la moralitat. Per ell, aquest raonament, és fals.

Ell assegura que, d’això anteriorment esmentat, es pot i es deu sospitar. Per nosaltres hi hauria metafísica, ja que no som capaços de mostrar cap cas ni fet concret, i a més a més, sovint, les nostres hipòtesis no es poden entendre, i és que, la moralitat, segons Hume, ve determinada pel sentiment. L’autor diferencia dos tipus d’acció moral: la primera és anomenada virtut, i és aquella que dona a la persona un sentiment plaent d’aprovació, i la segona és el que ell determina com vici, que és totalment contrari a l’anterior. A partir d’aquí, s’han de treure les conclusions generals, respecte els sentiments,a partir de cada cas concret, es a dir, considerant totes les circumstàncies en les que coincideixen les accions morals.

L’autor afirma que si això ho considerem metafísica és degut a que la nostra ment no és l’apropiada per les ciències morals.

COMPARACIÓ:

Els racionalistes consideren que la moral s’ha de guiar per la raó, tot el contrari a Hume, autor empirista que considera que la moral s’ha de guiar pels sentiments.

ACTIVITAT 23: Fragment sobre l'anàlisi de causalitat de Hume

IDEES PRINCIPALS:

En aquest fragment, Hume ens exposa la seva teoria sobre el principi de causalitat. Ell considera que no és la raó qui guia les nostres vides, sinó el costum. Per aquest motiu, no podrem deduir el futur de manera segura, ja que no podrem justificar que serà com el passat.

Hume manté que no podem tenir coneixements cert, sinó probables.

TÍTOL:

EL COSTUM, FACTOR DETERMINANT DEL NOSTRE PRESENT I FUTUR.

ANÀLISI:

En aquest fragment, Hume presenta la seva teoria sobre el principi de causalitat. Ell afirmava que a una causa no és necessari que li segueixi un efecte, i a més a més deia que no tenim coneixements certs, sinó probables.

Hume diu que Adam, que no tenia costum (ja que no tenia ni passat ni experiència), ni amb tot el seu coneixement hagués pogut demostrar que la natura seguiria actuant de la mateixa manera que ho havia fet fins llavors. Afirma que dir que el curs de la naturalesa pot canviar no és contradictori, i no pot dir-se, per tant, que sigui una idea falsa. Ni tan sols mitjançant la raó es possible demostrar que el futur ha de ser com el passat. Per tant, tot i que amb l’experiència podem suposar que el passat i el futur s’assemblaran, no podrem demostrar-ho amb certesa, ja que l’experiència mai podrà ser una prova per al futur.

Segons aquest filòsof, doncs, els humans estem determinats pel costum. Per acabar d’argumentar la seva idea posa l’exemple de les boles de billar. Afirma que del fet que jo colpegi sempre la mateixa bola, no hem de deduir quin serà l’efecte d’aquesta causa mitjançant l’experiència del passat.

Finalment, explica que només el costum és capaç de fer-nos creure que el futur serà igual o semblant al passat.

Cal dir, que veiem clarament el seu pensament escèptic quan diu: “Les forces mitjançant les quals operen els cossos són totalment desconegudes. També ens mostra la seva ideologia empírica dient “No és la raó la guia de la vida, sinó el costum”.

COMPARACIÓ:

Tant Aristòtil com Sant Tomás o Leibniz ja havien parlat, prèviament, sobre aquest tema. Hume, filòsof empirista per excel·lència, s’oposa totalment a la idea racionalista que afirma que de tota causa es deriva un efecte, el qual podem preveure gràcies a la raó.

ACTIVITAT 22: Relacions d'idees i qüestions de fet

IDEES PRINCIPALS:

En aquest text, Hume ens explica la seva teoria sobre “les relacions d’idees i les qüestions de fet”. Aquestes últimes són aquelles que depenen de l’experiència, en canvi, les relacions d’idees són aquells enunciats que arriben a través de la raó, és a dir, són veritats a posteriori.

TÍTOL:

EXPERIÈNCIA O RAÓ, QUÈ ÉS MILLOR PER CONÈIXER LES VERITATS?

ANÀLISI:

En aquest fragment, que pertany al llibre de La investigació sobre l’enteniment humà, Hume diferencia dos tipus d’enunciats: les relacions d’idees i les qüestions de fet.

L’autor, primerament, esmenta les relacions d’idees, que són aquelles proposicions de la geometria, l’àlgebra i l’aritmètica. A aquests enunciats arribem a través de la raó, sense haver de recórrer a l’experiència, per tant, són veritats a priori. David Hume considera que aquestes són veritats necessàries, és a dir, que són així i no hi ha cap possibilitat de que siguin d’una altra manera. Per argumentar aquesta afirmació posa diversos exemples com: el quadrat de la hipotenusa és igual al quadrat dels dos catets, o tres vegades cinc és igual a la meitat de trenta.

Aquest filòsof també parla de les qüestions de fet, les quals són els segons objectes de la raó humana, perquè el coneixement d’aquests objectes depèn directament de l’experiència. L’autor argumenta que aquestes qüestions de fet no són tant vertaderes com les anteriors (relacions d’idees), ja que en aquestes pot tenir lloc una contradicció, la qual podria donar-se car nosaltres no podem demostrar mai la falsedat de les qüestions de fet. Per tant, mai tindrem certesa, sinó que tindrem probabilitat. Per acabar d’argumentar les qüestions de fet posa l’exemple del Sol, del qual no tenim cap certesa que sortirà demà, sinó que només tenim probabilitat, perquè aquest pot sortir o no. És per aquest motiu que si intentéssim demostrar la falsedat d’aquesta idea això implicaria una contradicció i mai podríem tenir una certesa sobre el fet que el sol sortirà demà, sinó que només podríem tenir probabilitat.

COMPARACIÓ:

Hume és un filòsof escèptic moderat, i és per això que només creu en probabilitats i no en veritats certes. Per aquest motiu només considera vertaderes les relacions d’idees, ja que són així i no poden ser d’una altra manera.

Aquest plantejament podria ser comparat amb la teoria del coneixement de Gottfried Wilhelm Leibniz, que fa una distinció entre veritats de raó i veritats de fet. Les primeres són aquelles que són necessàries i que el seu contrari és impossible perquè seria contradictori (són així i no poden ser d’una altra manera). Es regeixen pels principis d’identitat i de no-contradicció i podrien relacionar-se, directament, amb les relacions d’idees de Hume. En canvi, les veritats de fet són aquelles que tenen a veure amb l’experiència i el contrari de les quals és possible. Per aquest motiu podrien relacionar-se amb les qüestions de fet de David Hume.

ACTIVITAT 21: La identitat personal

IDEES PRINCIPALS:

En aquest text, pertanyent a l’Abstract, Hume critica la idea cartesiana del jo dient que aquest és un feix de percepcions que no tenen unitat, sinó que nosaltres som els que li donem un nom. El jo, existeix a partir de percepcions.

TÍTOL:

PERCEPCIONS, ELEMENT PRINCIPAL DEL JO DE LES PERSONES.

ANÀLISI:

Hume critica la idea del jo cartesià, ja que ell l’entén com un conjunt de percepcions sense identitat a les quals li donem un nom. Per Descartes el pensament era l’essència de la ment, en canvi, Hume, filòsof empirista destacat, critica aquesta concepció ja que la troba intel·ligible. Afirma que la ment està formada per un conjunt de percepcions particulars (aquelles que hem pogut rebre a través dels sentits), per aquest motiu, afirma que la idea de substància no és vàlida.

Defensa que no coneixem la substància, ja que no es pot percebre a través dels sentits i afirma que només som capaços de conèixer impressions, és a dir, qualitats i percepcions. Així doncs expressa aquesta teoria amb l’exemple d’un préssec. Diu que aquesta fruita és, tan sols, la idea d’un tast, d’un color, d’unes dimensions...

COMPARACIÓ:

Aquesta teoria, doncs, podria ser comparada, en primer lloc, amb la cartesiana. Descartes afirmava el jo com allò del que no es pot dubtar. Hume, en canvi, sotmet a crítica la idea d’aquest filòsof. Diu que perquè una idea sigui vàlida ha de derivar-se d’una impressió, ja sigui de reflexió o de sensació. Si la substància es derivés d’una impressió de sensació, hauríem de preguntar-nos a través de quin sentit l’hem captat. Com la substància no pot ser captada a través de cap sentit, hauríem de deduir que no es pot derivar d’una sensació. Si la substància, doncs, es derivés d’una impressió de reflexió, s’hauria de reduir a les nostres passions i emocions, i això és evident que no passa en la substància.

Per tant, la idea de substància es redueix a un conjunt d’idees simples que la imaginació uneix i a les quals li donem un nom. Aquest pensament també podria associar-se al de Guillem d’Occam, qui afirmava que només podem conèixer el que és singular de manera directa i immediata i que l’enteniment no és el resultat d’una abstracció, sinó d’una intuïció sensible, d’una experiència.

ACTIVITAT 20: Creus que aquest és el millor dels móns possibles?

Aquest és el món idíl·lic de tothom? Dia rere dia em faig la mateix pregunta. És aquest el món que volem, ple de corrupció, desigualtat i contaminació? No seria millor un món on tots miréssim pel benestar de l’altre?

Tot i això , és ben cert que no és un món que hem desagradi.

Aquest és ple de coses maques: flors que oloren, ocells que canten, aire que et frega la cara, basals on els nens juguen... Totes aquestes coses són naturals, d’aquelles on no té ni la més mínima importància d’on siguis, quina llengua parlis o si tens molts diners, perquè d’això tots podem gaudir, siguem mitjans, grans o petits, d’una raça o d’una altre.

I doncs, què passa amb les joguines que sovint són innecessàries de tantes que en tenim? Què passa amb els residus que generem i enviem als països més pobres de manera cruel i egoista? És aquest el nostre millor món? En aquest sentit, per mi no, no ho és, tot i que plantejar-se un món ple d’empatia, companyerisme o fraternitat por arribar a ser inversemblant. Així doncs, afirmo que aquest és un món on nosaltres construïm il·lusions i treballem per llaurar-nos un bon futur, no només professionalment parlant. Per tant, valorant tot l’anterior, i pensant que podria no haver existit mai aquest món i haver existit un altre que potser seria moralment millor, arribo a la conclusió del que deien alguns filòsofs: existir és més perfecte que no existir. Per tant, tot i que cal millorar algunes coses, i podria esdevenir, d’aquesta manera, un món perfecte en la seva totalitat, el nostre món és gairebé el millor dels mons possibles.