Fins aviat!

Ja hem arribat a final de curs, i ara ja si que toca acomiadar-se de debò. Aquests dos anys hem pogut reflexionar i veure d'altres maneres la vida, tant nostre com de fa diversos segles.

L’any ha estat dur, però alhora molt intens, i gràcies a la filosofia hem pogut aturar-nos a meditar sobre aquelles coses, que, de ben segur, no haguéssim reflexionat mai. Els diferents filòsofs de la història ens han obert el ulls a un món més enllà de l’actual i a uns pensaments i valors que, avui dia, no són gaire presents en la nostra societat.

Espero que la filosofia no desaparegui mai de les nostres vides perquè sinó, la societat podria arribar a estar perduda. Ha estat tot un goig poder compartir amb vosaltres la meva experiència filosòfica.

Arreveure!

ACTIVITAT 27: Comentari d'un fragment sobre l'utilitarisme de Mill

IDEES PRINCIPALS:

En aquest fragment, John Stuart Mill explica la seva idea utilitarista de felicitat tot comparant un ésser de gran capacitat per gaudir i un de baixa. L’ésser que és superior serà capaç de veure les dues bandes de la felicitat.

TÍTOL:

XIMPLE SATISFET, SAVI INSATISFET

ANÀLISI:

En aquest fragment, Mill defensa la seva idea utilitarista de felicitat. Per a Mill existeixen plaers diferents en qualitat, per això diu que hi ha plaers superiors (plaers intel·lectuals) i plaers inferiors (plaers corporals). Per aquest motiu també diu que hi ha éssers que són superiors a altres, i que tot i que la seva percepció de la felicitat sigui la mateixa que la d’un ésser inferior, aquest només podrà aspirar a una felicitat que, per a ell, sovint serà imperfecta. L’ésser inferior serà capaç de ser feliç plenament, ja que la seva percepció de la felicitat és inferior i més simple, per aquest motiu, podrà satisfer-la més fàcilment.

Destaca la frase: “És millor ser un home satisfet que un porc insatisfet, és millot ser Sòcrates insatisfet, que un boig satisfet”. Això vol dir que és millor ser un ésser amb inquietuds a la vida, el qual acostuma a adquirir la felicitat a través de l’acte de pensar, que no pas un ésser ximple, que es conforma amb allò més mínim i que no busca la felicitat. Aquest ésser inferior només és capaç de veure la seva concepció de felicitat però, en canvi, l’ésser superior és capaç de veure totes dues.

Però tot i així, les persones que es troben més lluny d’aspirar a la veritat, aquelles que són superiors i que es regeixen pels plaers intel·lectuals, no voldrien mai ser com els ésser inferiors, igual que un savi no voldria tornar-se ignorant ni una persona intel·ligent mai voldria esdevenir imbècil.

COMPARACIÓ:

La teoria de John Stuart Mill és contraria a la teoria de la felicitat de Jeremy Bentham. El primer defensava que els plaers no eren igual en qualitat, i que els plaers intel·lectuals eren superiors als corporals. Bentham, en canvi, defensava uns plaers que eren iguals en qualitat, i per això havien de calcular-se per mitjà de l’aritmètica de plaers.

ACTIVITAT 26: La moral kantiana

La moral kantiana

View more presentations from Judit

ACTIVITAT 25: Diferències entre la filosofia de Kant i la d'Aristòtil

La diferència que hi trobem entre aquests dos grans filòsofs no és només respecte a l’època en que van viure. Ja sabem que Aristòtil fou deixeble de Plató i visqué durant l’edat clàssica i que Kant pertanyé a la Il·lustració Alemanya, que tingué lloc al segle XVIII. Tot i això, la seva filosofia també va estar marcada per altres grans pensadors de la història i ha sigut comentada al llarg de tots els temps.

Les teories ètiques d’ambdós autors són, tot i ser oposades, una de les parts més destacables de les seves filosofies. L’ètica aristotèlica és teològica (basada en un fi) i té com a tema central el bé. Aquest bé és allò, en vista al qual, es fa una cosa. Per a Aristòtil el bé suprem és la felicitat, que alhora actua com a mitjà, i aquesta es troba en l’activitat intel·lectual o en la vida contemplativa, que consisteix a viure d’acord amb les virtuts morals i intel·lectuals. Segons l’ètica aristotèlica, les virtuts morals s’adquireixen voluntàriament i es desenvolupen a través de l’aprenentatge, en canvi, les virtuts morals ho fan a través de la repetició d’actes.

D’altra banda trobem l’ètica kantiana, que és innovadora i racionalista. Critica la formulada per Aristòtil dient que és heterònoma i que els seus imperatius són hipotètics (són mitjans per assolir un fi, no tenen una validesa absoluta). Ell vol construir una ètica autònoma amb imperatius categòrics. L’ètica kantiana es caracteritza per no dir el que s’ha de fer, sinó com hem d’actuar, per ser buida de contingut i no ser teleològica i, sobretot, perquè el valor moral de les accions recau en el deure que determina la seva realització. Kant defensa la necessitat de la llibertat, la raó i Déu per fer possible la seva ètica.

ACTIVITAT 24: Sobre el sentiment moral (núm. 107)

IDEES PRINCIPALS:

En aquest fragment, Hume, ens parla sobre la seva teoria de la moral. En aquesta defensa que la moral es deriva dels sentiments, i no pas de la raó, com nosaltres podríem pensar. Per aquest motiu l’autor estableix un diàleg amb el lector, en el que desmenteix que la moral sigui jutjada per la raó.

TÍTOL:

SENTIMENT, CONDICIÓ “SINE QUA NON” PER PARLAR DE MORAL.

ANÀLISI:

Hume nega que la moral consisteixi en una relació entre les accions morals i allò que jutgem mitjançant la raó. Aquesta raó, seria la que determinaria les relacions entre les accions morals i la moralitat. Per ell, aquest raonament, és fals.

Ell assegura que, d’això anteriorment esmentat, es pot i es deu sospitar. Per nosaltres hi hauria metafísica, ja que no som capaços de mostrar cap cas ni fet concret, i a més a més, sovint, les nostres hipòtesis no es poden entendre, i és que, la moralitat, segons Hume, ve determinada pel sentiment. L’autor diferencia dos tipus d’acció moral: la primera és anomenada virtut, i és aquella que dona a la persona un sentiment plaent d’aprovació, i la segona és el que ell determina com vici, que és totalment contrari a l’anterior. A partir d’aquí, s’han de treure les conclusions generals, respecte els sentiments,a partir de cada cas concret, es a dir, considerant totes les circumstàncies en les que coincideixen les accions morals.

L’autor afirma que si això ho considerem metafísica és degut a que la nostra ment no és l’apropiada per les ciències morals.

COMPARACIÓ:

Els racionalistes consideren que la moral s’ha de guiar per la raó, tot el contrari a Hume, autor empirista que considera que la moral s’ha de guiar pels sentiments.

ACTIVITAT 23: Fragment sobre l'anàlisi de causalitat de Hume

IDEES PRINCIPALS:

En aquest fragment, Hume ens exposa la seva teoria sobre el principi de causalitat. Ell considera que no és la raó qui guia les nostres vides, sinó el costum. Per aquest motiu, no podrem deduir el futur de manera segura, ja que no podrem justificar que serà com el passat.

Hume manté que no podem tenir coneixements cert, sinó probables.

TÍTOL:

EL COSTUM, FACTOR DETERMINANT DEL NOSTRE PRESENT I FUTUR.

ANÀLISI:

En aquest fragment, Hume presenta la seva teoria sobre el principi de causalitat. Ell afirmava que a una causa no és necessari que li segueixi un efecte, i a més a més deia que no tenim coneixements certs, sinó probables.

Hume diu que Adam, que no tenia costum (ja que no tenia ni passat ni experiència), ni amb tot el seu coneixement hagués pogut demostrar que la natura seguiria actuant de la mateixa manera que ho havia fet fins llavors. Afirma que dir que el curs de la naturalesa pot canviar no és contradictori, i no pot dir-se, per tant, que sigui una idea falsa. Ni tan sols mitjançant la raó es possible demostrar que el futur ha de ser com el passat. Per tant, tot i que amb l’experiència podem suposar que el passat i el futur s’assemblaran, no podrem demostrar-ho amb certesa, ja que l’experiència mai podrà ser una prova per al futur.

Segons aquest filòsof, doncs, els humans estem determinats pel costum. Per acabar d’argumentar la seva idea posa l’exemple de les boles de billar. Afirma que del fet que jo colpegi sempre la mateixa bola, no hem de deduir quin serà l’efecte d’aquesta causa mitjançant l’experiència del passat.

Finalment, explica que només el costum és capaç de fer-nos creure que el futur serà igual o semblant al passat.

Cal dir, que veiem clarament el seu pensament escèptic quan diu: “Les forces mitjançant les quals operen els cossos són totalment desconegudes. També ens mostra la seva ideologia empírica dient “No és la raó la guia de la vida, sinó el costum”.

COMPARACIÓ:

Tant Aristòtil com Sant Tomás o Leibniz ja havien parlat, prèviament, sobre aquest tema. Hume, filòsof empirista per excel·lència, s’oposa totalment a la idea racionalista que afirma que de tota causa es deriva un efecte, el qual podem preveure gràcies a la raó.

ACTIVITAT 22: Relacions d'idees i qüestions de fet

IDEES PRINCIPALS:

En aquest text, Hume ens explica la seva teoria sobre “les relacions d’idees i les qüestions de fet”. Aquestes últimes són aquelles que depenen de l’experiència, en canvi, les relacions d’idees són aquells enunciats que arriben a través de la raó, és a dir, són veritats a posteriori.

TÍTOL:

EXPERIÈNCIA O RAÓ, QUÈ ÉS MILLOR PER CONÈIXER LES VERITATS?

ANÀLISI:

En aquest fragment, que pertany al llibre de La investigació sobre l’enteniment humà, Hume diferencia dos tipus d’enunciats: les relacions d’idees i les qüestions de fet.

L’autor, primerament, esmenta les relacions d’idees, que són aquelles proposicions de la geometria, l’àlgebra i l’aritmètica. A aquests enunciats arribem a través de la raó, sense haver de recórrer a l’experiència, per tant, són veritats a priori. David Hume considera que aquestes són veritats necessàries, és a dir, que són així i no hi ha cap possibilitat de que siguin d’una altra manera. Per argumentar aquesta afirmació posa diversos exemples com: el quadrat de la hipotenusa és igual al quadrat dels dos catets, o tres vegades cinc és igual a la meitat de trenta.

Aquest filòsof també parla de les qüestions de fet, les quals són els segons objectes de la raó humana, perquè el coneixement d’aquests objectes depèn directament de l’experiència. L’autor argumenta que aquestes qüestions de fet no són tant vertaderes com les anteriors (relacions d’idees), ja que en aquestes pot tenir lloc una contradicció, la qual podria donar-se car nosaltres no podem demostrar mai la falsedat de les qüestions de fet. Per tant, mai tindrem certesa, sinó que tindrem probabilitat. Per acabar d’argumentar les qüestions de fet posa l’exemple del Sol, del qual no tenim cap certesa que sortirà demà, sinó que només tenim probabilitat, perquè aquest pot sortir o no. És per aquest motiu que si intentéssim demostrar la falsedat d’aquesta idea això implicaria una contradicció i mai podríem tenir una certesa sobre el fet que el sol sortirà demà, sinó que només podríem tenir probabilitat.

COMPARACIÓ:

Hume és un filòsof escèptic moderat, i és per això que només creu en probabilitats i no en veritats certes. Per aquest motiu només considera vertaderes les relacions d’idees, ja que són així i no poden ser d’una altra manera.

Aquest plantejament podria ser comparat amb la teoria del coneixement de Gottfried Wilhelm Leibniz, que fa una distinció entre veritats de raó i veritats de fet. Les primeres són aquelles que són necessàries i que el seu contrari és impossible perquè seria contradictori (són així i no poden ser d’una altra manera). Es regeixen pels principis d’identitat i de no-contradicció i podrien relacionar-se, directament, amb les relacions d’idees de Hume. En canvi, les veritats de fet són aquelles que tenen a veure amb l’experiència i el contrari de les quals és possible. Per aquest motiu podrien relacionar-se amb les qüestions de fet de David Hume.

ACTIVITAT 21: La identitat personal

IDEES PRINCIPALS:

En aquest text, pertanyent a l’Abstract, Hume critica la idea cartesiana del jo dient que aquest és un feix de percepcions que no tenen unitat, sinó que nosaltres som els que li donem un nom. El jo, existeix a partir de percepcions.

TÍTOL:

PERCEPCIONS, ELEMENT PRINCIPAL DEL JO DE LES PERSONES.

ANÀLISI:

Hume critica la idea del jo cartesià, ja que ell l’entén com un conjunt de percepcions sense identitat a les quals li donem un nom. Per Descartes el pensament era l’essència de la ment, en canvi, Hume, filòsof empirista destacat, critica aquesta concepció ja que la troba intel·ligible. Afirma que la ment està formada per un conjunt de percepcions particulars (aquelles que hem pogut rebre a través dels sentits), per aquest motiu, afirma que la idea de substància no és vàlida.

Defensa que no coneixem la substància, ja que no es pot percebre a través dels sentits i afirma que només som capaços de conèixer impressions, és a dir, qualitats i percepcions. Així doncs expressa aquesta teoria amb l’exemple d’un préssec. Diu que aquesta fruita és, tan sols, la idea d’un tast, d’un color, d’unes dimensions...

COMPARACIÓ:

Aquesta teoria, doncs, podria ser comparada, en primer lloc, amb la cartesiana. Descartes afirmava el jo com allò del que no es pot dubtar. Hume, en canvi, sotmet a crítica la idea d’aquest filòsof. Diu que perquè una idea sigui vàlida ha de derivar-se d’una impressió, ja sigui de reflexió o de sensació. Si la substància es derivés d’una impressió de sensació, hauríem de preguntar-nos a través de quin sentit l’hem captat. Com la substància no pot ser captada a través de cap sentit, hauríem de deduir que no es pot derivar d’una sensació. Si la substància, doncs, es derivés d’una impressió de reflexió, s’hauria de reduir a les nostres passions i emocions, i això és evident que no passa en la substància.

Per tant, la idea de substància es redueix a un conjunt d’idees simples que la imaginació uneix i a les quals li donem un nom. Aquest pensament també podria associar-se al de Guillem d’Occam, qui afirmava que només podem conèixer el que és singular de manera directa i immediata i que l’enteniment no és el resultat d’una abstracció, sinó d’una intuïció sensible, d’una experiència.

ACTIVITAT 20: Creus que aquest és el millor dels móns possibles?

Aquest és el món idíl·lic de tothom? Dia rere dia em faig la mateix pregunta. És aquest el món que volem, ple de corrupció, desigualtat i contaminació? No seria millor un món on tots miréssim pel benestar de l’altre?

Tot i això , és ben cert que no és un món que hem desagradi.

Aquest és ple de coses maques: flors que oloren, ocells que canten, aire que et frega la cara, basals on els nens juguen... Totes aquestes coses són naturals, d’aquelles on no té ni la més mínima importància d’on siguis, quina llengua parlis o si tens molts diners, perquè d’això tots podem gaudir, siguem mitjans, grans o petits, d’una raça o d’una altre.

I doncs, què passa amb les joguines que sovint són innecessàries de tantes que en tenim? Què passa amb els residus que generem i enviem als països més pobres de manera cruel i egoista? És aquest el nostre millor món? En aquest sentit, per mi no, no ho és, tot i que plantejar-se un món ple d’empatia, companyerisme o fraternitat por arribar a ser inversemblant. Així doncs, afirmo que aquest és un món on nosaltres construïm il·lusions i treballem per llaurar-nos un bon futur, no només professionalment parlant. Per tant, valorant tot l’anterior, i pensant que podria no haver existit mai aquest món i haver existit un altre que potser seria moralment millor, arribo a la conclusió del que deien alguns filòsofs: existir és més perfecte que no existir. Per tant, tot i que cal millorar algunes coses, i podria esdevenir, d’aquesta manera, un món perfecte en la seva totalitat, el nostre món és gairebé el millor dels mons possibles.

ACTIVITAT 19: Relació entre ment i cos

IDEES PRINCIPALS:

Aquest text de Descartes pertany a les Meditacions metafísiques. En ell, l’autor exposa la seva idea que l’ànima pot viure independentment del cos, es a dir, ens presenta la seva teoria de la dualitat entre cos i ànima. Diu que creu que ell és un compost de cos i ànima, però que com encara no ha demostrat l’existència dels cossos, només por afirmar que ell és una cosa pensant.

TÍTOL:

QUÈ ÉS EL QUE REALMENT SÓC?

ANÀLISI:

En aquest fragment, Descartes, afirma que tot allò que se’ns presenta de manera clara i distinta pot haver estat creat per Déu, per tant, si sabem que nosaltres existim és perquè hem arribat a la conclusió que som una substància pensant (Cogito, ergo sum). No hi ha dubte, doncs, que existim i que la nostra naturalesa és ser una essència pensant, però i que passa amb el nostre cos? Descartes diu que potser tenim un cos que es troba relacionat amb la nostra ment, però que ell, com encara no ha demostrat l’existència dels cossos, només pot afirmar que és una cosa pensant. A més a més, com Descartes té una idea clara i distinta del que és, i percep el cos com una cosa extensa, ens explica que pot viure sense aquest, és a dir, accepta la dualitat de cos i ànima i la independència d’aquesta vers al primer.

COMPARACIÓ:

El dualisme cartesià entre ment i cos recordà al que va fer Plató, en el seu temps, entre món sensible i món intel·ligible, és a dir, entre cos i ànima. Plató deia que el lloc natural de l’ànima era el món intel·ligible i que aquesta podia existir independentment del cos, ja que era una presó per ella. En aquest aspecte, el filòsof racionalista (Descartes)coincideix, tot i que ell més tard aportarà una concepció de l’ésser una mica més científica que no pas la platònica. Descartes justificarà la relació entre cos i ànima per mitjà de la glàndula pineal, situada al cervell dels homes.

ACTIVITAT 18: Els cossos són tal com els percebem?

Descartes intenta demostrar l’existència dels cossos i per això elabora un seguit de passos que hem de seguir si volem arribar a la veritat de les coses i no caure en falses creences. Segons aquest filòsof, els sentits ens enganyen i, és en aquest punt de vista on, personalment, hi estic d’acord. Crec que mai arribarem a percebre les coses tal com són. D’una banda, cadascú te una concepció diferent de la realitat i d’allò que ens envolta. A més a més, la manera de pensar, la cultura rebuda, la situació en la que un viu, la manera de mirar o de veure i de percebre allò que es troba al nostre voltant, són aspectes que provoquen que la nostra concepció dels cossos sigui diferent. D’altra banda, si jo percebo una cosa mitjançant els meus sentits, pot ser que la idea que jo hem construeixi al meu cap sigui una idea errònia i per tant, tingui una concepció equivocada d’aquell objecte. Això si, en aquell mateix moment en el que construeixo la imatge a la meva ment, del que no puc dubtar és de que jo estic percebent aquell cos i que, per tant, estic pensant en ell, és a dir, d’aquesta manera arribaria al Cogito, ergo sum que Descartes afirma en la seva teoria de la substància.

ACTIVITAT 17: Una altra formulació del cogito

IDEES PRINCIPALS:

Descartes es fa una sèrie de preguntes tot enraonant si les idees li han estat posades per un ésser suprem; Déu o ell mateix ha estat capaç de pensar-les. Reflexiona sobre la seva existència, concloent que si que és, que si que existeix.

TÍTOL:

SÓC O NO SÓC, AQUESTA ÉS LA QÜESTIÓ.

ANÀLISI:

Aquest fragment pertany a les Meditacions metafísiques de Descartes. L’autor es pregunta com pot saber ell que allò que ha jutjat és cert i no li ha estat posat per un ésser suprem. Però no és necessari que ningú li hagi posat les idees a l’esperit, ja que ell és una cosa pensant. Tot i així, no pot afirmar l’existència dels cossos, ja que de moment no ha demostrat la seva existència. Es qüestiona si ell no pot existir sense cos i sentits, i s’adona de que tot i que no hi ha res al món, ell hi és perquè ell pensa.

A partir d’aquí entra en joc la figura del geni maligne, a qui primer considera com un ésser poderós que sempre l’enganya. Aquest no podrà fer que ell no existeixi car ell pensa, i si segueix fent-ho, seguirà existint. Així doncs, conclou que ell és i existeix sempre.

CONCLUSIÓ:

Mentre el cogito és un tema secundari a Sant Agustí, a la filosofia cartesiana es presenta com el tema central. Això influirà a la filosofia posterior, que es basarà en el “jo” com a idea principal.

ACTIVITAT 16: Distinció entre el somni i la vigília

IDEES PRINCIPALS:

En aquest text Descartes fa referència a tot allò que percebem pels sentits, allò del qual s’ha de dubtar, ja que segons diu, aquests hi ha cops que ens enganyen. Però, tot i això, hi ha coses de les que no es pot dubtar tot i que les coneguem a través dels sentits, com per exemple, d’un mateix, tot i que a vegades sembli un somni que ens traeix.

TÍTOL:

ÉS REAL ALLÒ QUE VEIEM? O ÉS SIMPLEMENT IMAGINARI?

ANÀLISI:

En aquest text l’autor parla de la dificultat de distingir entre el somni i la vigília, entre allò que fem quan estem dormits i quan estem desperts.

Segons Descartes, tot el que fins ara hem cregut que era cert i vertader, ho hem conegut a través dels sentits. Però algun cop ens hem adonat de que aquests sentits en enganyen i per això no hem de creure del tot que totes les coses són vertaderes. Actuar així és actuar amb prudència. Però tot i això, hi ha coses de les que sovint no podem dubtar i hem conegut a través d’aquests mateixos sentits. Com dubtar d’un mateix? Com negar que allò que veiem, que les

mans i el cos és nostre? D’això no es pot dubtar, són qualitats primàries segons Descartes. Encara que si que es podria dubtar dels bojos, d’aquells que diuen que van vestits quan van nuus, d’aquells qui diuen coses impossibles de creure. Aquí doncs és quan entra en joc allò que fa referència als somnis. Sovint quan dorms somies coses inversemblants. Descartes diu, en el mateix moment que escriu això, que ell està segur de que és real, que és veritat allò que ell està realitzant, però poc a poc va caient en el dubte, en la incertesa, cada cop es va adonant que no hi ha probes tan clares que distingeixin el somni de la vetlla fins al punt que casi creu que dorm.

COMPARACIÓ:

Mentre els empírics consideren l’experiència com a base del seu coneixement, Descartes, que és més aviat racionalista, nega la validesa d’aquests sentits, ja que creu que ens enganyen. D’altra banda veiem el dualisme cartesià entre cos i ànima, alhora que Plató, en la seva teoria, defensa un dualisme entre dos móns (món sensible i món intel·ligible).

El cogito, a la filosofia cartesiana, es presenta com el tema central. Això influirà a la filosofia posterior, que es basarà en el “jo” com a idea principal.

ACTIVITAT 15: Les regles del mètode

IDEES PRINCIPALS:

Aquest fragment pertany a la segona part del Discurs del Mètode, del famós filòsof Descartes. En ell s’expliquen les quatre regles principals que va establir l’autor i que calia seguir per duu a terme el seu mètode. L’objectiu d’aquest era guiar la raó per tal d’arribar a la veritat de les coses, i així no confondre el vertader amb el fals.

TÍTOL:
PASSOS QUE HEM DE COMPLIR DURANT EL NOSTRE CAMÍ CAP A LA VERITAT

ANÀLISI:
Descates, en aquest fragment, ens explica les 4 regles que s’han de seguir per duu a terme, correctament, el camí cap a la veritat de les coses.

Ell va estudiar la lògica, la geometria i l’àlgebra, però va decidir buscar un altre mètode que, comprenent els avantatges d’aquests, no tingués els seus defectes. Així doncs, l’autor decideix guiar-nos. Descartes estableix les quatre regles del mètode cartesià: la primera és l’evidència, la qual respon a no acceptar com a vertader allò que no coneguem amb evidència, es a dir, només incloure en els nostres judicis allò que és clar i no es té cap motiu per que sigui posat en dubte. Com a segona llei, l’autor parla de l’anàlisi, que consisteix en dividir les dificultats en tantes parts com sigui possible. Aquestes, a mesura que es divideixen, seran més simples i senzilles. En tercer lloc trobem la síntesi, que es basa en conduir ordenadament els pensaments, començant pels més simples fins arribar als més complexos. Finalment, Descartes ens exposa l’última de les lleis, l’enumeració i revisió, on explica que hem de comprovar l’anàlisi i la síntesi per estar segurs de no ometre res.

Segons Descartes, si seguim aquestes simples regles podrem arribar a la veritat sense confondre allò vertader amb allò fals.

COMPARACIÓ:

En aquest fragment podem observar les regles que, segons Descartes, hem de seguir per poder arribar a la veritat. Això podria comparar-se, com és normal, amb Plató. Aquest estableix, de la mateixa forma, uns passos per a arribar a la idea de Bé. Aquesta teoria platònica és coneguda amb el nom de “al·legoria de la línia”, la qual es troba dins de la teoria del coneixement. La al·legoria de la línia diu que primerament hem de passar per la conjectura, seguidament per la creença, a continuació pel pensament discursiu, i finalment, pel pensament intuïtiu per així poder arribar a la idea de Bé.