ACTIVITAT 14: El temps va ser creat amb el món

IDEES PRINCIPALS

En aquest fragment de les Confessions de Sant Agustí, s’explica que Déu fou el creador del temps, i per tant no podia existir abans de que els segles fossin creats. Es diu que no té sentit preguntar-se que feia Déu abans de crear el món, perquè aquest va ser creat juntament amb el temps i es per això que el mot abans no té sentit. Sens descriu a Déu com a intemporal, pel fet que ell creà el temps i l’espai. Per això el seu dia sempre és un avui que mai serà demà ni podrà dir-se ahir.

TÍTOL

L’ AVUI NO POT SER AHIR NI PODRÀ SER DEMÀ PER DÉU

ANÀLISI

Sant Agustí d’Hipona,en aquest fragment, primerament, ens mostra una persona que rumia com Déu va poder deixar passar el temps (en aquest cas segles) abans de fer una altre gran obra. Ell diu estar disposat a fer que aquest s’adoni de que allò que pensa no te cap sentit, ja que no podien haver passat segles si Déu fou el creador del temps; i per tant, si Déu no existia, tampoc existia el concepte de temporalitat. Sant Agustí explica que no té lògica preguntar que feia Déu abans de crear el cel i la terra, perquè l’abans no pot tenir lloc quan el temps no existeix. El món va ser creat, a partir del no-res, en un dia

Déu, sempre amb una eternitat caracteritzada com a present, va precedir tots els temps passats. Per a Déu els anys no passen com per a les persones, ja que per als éssers humans els anys comencen i acaben formant una successió en el temps. Déu és, per tant, intemporal. Els seus anys són un dia, un avui immediat que no podrà ser demà ni podrà ser ahir, ja que l’avui de Déu és l’eternitat.

En resum, Déu fou qui creà l’espai i el temps i per això no te sentit parlar de temps sense anomenar-lo a Ell. Sant Agustí el caracteritza com a intemporal.

COMPARACIÓ

La teoria que manté Sant Agustí sobre l’atemporalitat de Déu i la creació del món, de la qual diu que el món es crea a partit del no-res i en tan sols un dia, es contraposa a la teoria esmentada per Parmènides, qui creia, fermament, que del no-res no pot sorgir res.

També es por destacar, d’altra banda, a Aristòtil, qui parla d’una realitat suprema que serveix per explicar l’eternitat del moviment. Aquesta teoria seria la del Primer Motor Immòbil, en la qual, aquesta primera causa del moviment no podria haver creat el món perquè el món és etern.

ACTIVITAT 13: TÉ “TRAMPA” L’ARGUMENT ONTOLÒGIC DE SANT ANSELM DE CANTERBURY?

Sant Anselm de Canterbury fou conegut, fonamentalment, per la seva teoria anomenada: Argument ontològic (aquest nom li donà més tard Kant). Ell va intentar demostrar l’existència de Déu dient: Déu és l’ésser més gran que el qual res no pot ser pensat. D’aquesta idea es deriva que no pugui existir només en l’enteniment, sinó que ha d’existir també en la realitat, ja que si només existís en l’enteniment ja no podria ser l’ésser més gran que el qual res no pot ser pensat. Això és degut a que existir és més perfecte que no existir, i per tant, com Déu és perfecte, existeix.

Aquest teoria ha tingut detractors com Sant Tomàs d’Aquino i Kant, i també ha tingut partidaris, com Descartes o Hegel, però, té “trampa” aquest argument?

Ben mirat, es poden diferenciar dos tipus de ser: el “ser en l’intel·lectual” i el “ser en la cosa”. La “trampa” la trobaríem quan Sant Anselm diu que existir és més perfecte que no existir, ja que pensar que una cosa existeix no la converteix en existent i, per tant, l’existència no és una perfecció.

ACTIVITAT 12: Comentari de text sobre la Carta a Meneceu

IDEES PRINCIPALS:

La Carta a Meneceu va ser escrita per Epicur, qui defensava la seva teoria de l’epicureisme. En aquest text, principalment, ens exposa la idea que els joves i els vells han de filosofar per arribar a la felicitat, ja que la felicitat és l’objectiu principal dels éssers humans . Segons Epicur, la felicitat és la tranquil·litat de l’esperit, i per a arribar a això, a vegades, hem d’acceptar el dolor present per aconseguir un plaer major en el futur.

TÍTOL:

FILOSOFAR PER SER FELIÇ

ANÀLISI:

La Carta a Meneceu convida a tothom a filosofar, perquè és la manera d’assolir la salut de l’ànima; la felicitat.

El jove ha de filosofar per aconseguir ser feliç, i el gran (persona vella amb experiència) per mantenir-se jove, perquè doni així importància a allò passat. L’objectiu dels éssers humans és aconseguir la felicitat per tots els mitjans possibles.

A més a més, l’autor fa referència als déus , a la mort i al del destí. Això és considerat com els tres temors.

Segons Epicur, els déus no es preocupen pels humans, ja que no ens necessiten perquè són autosuficients. Cal dir, que el que la gent parla dels déus són meres suposicions, per tant, no és una veritat certa i sabuda. Però segons Epicur, aquestes suposicions són falses, perquè com he dit prèviament, els déus no es preocupen pels homes i troben estrany allò que no és com ells. És per això que no hem de tenir-los por.

Seguidament explica que la mort no és res pel homes, perquè la mort priva de les sensacions i allà és on es troba el bé i el mal. Això fa que no tinguem enyorança per morir, és a dir, que no vulguem morir el més aviat possible. Segons el text, aquell qui tem a la mort és estúpid perquè pateix preveient-la, ja que la mort no existeix mentre som vius, i quan no hi som, ella hi és present. És per aquest motiu que la mort no ens ha d’afectar.

Epicur diu que el savi no considera ni el viure ni el morir com un mal, i que aquell que li diu al jove que ha de dur una bona vida i al vell que ha de morir, no té seny, perquè el camí és el mateix.

Com a tercer temor, l’autor parla del destí, el qual no està del tot en les nostres mans, però tampoc ens deixa de pertànyer.

A continuació, ens fa una classificació dels desitjos, i diu que hi ha desigs naturals i vans. Si els coneixem bé arribarem a la finalitat de la vida feliç.

Segons Epicur, quan posseïm una cosa, ja no la necessitem, perquè si la necessitàvem era per omplir la seva absència. És per això que el plaer és el principi i el final d’una vida feliç. Així doncs, viure és buscar aquests plaers, ja que triem ser feliços en funció d’aquests.

Hem de saber moderar-nos. Això és el que es considera el plaer prudent. El paler, més concretament, és com diu Epicur, el no sentir dolor.

Finalment, el text, acaba dient que el savi sap viure segons la raó. Sempre, ens hem de guiar per aquesta, ja que el plaer ha de ser moderat, reflexionat i meditat.

En conclusió, Epicur en aquesta carta ens diu que tots hem de filosofar per aconseguir la felicitat a través de saber controlar els nostres plaers i desitjos.

COMPARACIÓ:

El text anterior ens mostra la teoria de l’epicureisme, la qual es basa en la moderació dels plaers per aconseguir la felicitat; objectiu final dels epicuris i de tots els éssers humans.

L’estoïcisme, en canvi, diu que ser feliç és ser virtuós, és a dir, és viure d’acord amb la naturalesa; amb l’univers sencer.

En definitiva, mentre els epicuris afirmen el sentit de la vida acceptant les condicions del món més proper, els estoics s’identifiquen amb allò que resideix més enllà de la naturalesa humana.

A més a més, Epicur defensa que, tot i que el destí no està del tot en les nostres mans, hi ha sempre un cert element de llibertat. En canvi, els estoics creuen que el destí és el que és i no es pot canviar.

ACTIVITAT 11: El moviment i la deducció del primer motor immòbil

IDEES PRINCIPALS:

Aristòtil En aquest text diu que tot allò que es mou és mogut per alguna cosa. Afirma l’existència d’un primer motor que no es mogut per cap altre previ, ja que creu impossible l’existència d’una sèrie de motors infinits perquè doncs no hi ha cap que en sigui el primer.

TÍTOL:

LA IMPOSSIBILITAT D’UNA SÈRIE INFINITA DE MOTORS.

ANÀLISI:

En aquest text d’ Aristòtil veiem la idea de moviment i del que ell anomenava motor. Diu que tot allò que es mou, ha de ser mogut per alguna cosa prèvia que a fet possible aquell moviment. Segons ell hi ha dues maneres d’entendre aquesta idea: la primera és que el motor mou a través d’una altre cosa que el mou a ell, és a dir, a través d’un altre motor. Ell, però no mou per si mateix. La segona manera d’entendre-ho és que el motor mou per si mateix, per tant o aquest és previ a l’últim motor o es troba a la meitat de la sèrie d’accions. En aquest cas posa l’exemple del bastó, la pedra, la mà i l’home. Els tres primers son mogut pel següent motor, però l’home és l’últim motor i per tant es mou per si mateix.

Arriba a la conclusió que si tot el que es mou ha de ser mogut per una cosa, hagi estat moguda o no per una altre prèvia, ha d’existir un primer motor que no sigui mogut per cap altre motor. Així doncs, creu en la impossibilitat de l’existència d’una sèrie de motors infinits perquè doncs no hi ha cap que en sigui el primer. Finalment diu que si tot el que es mou és mogut per un altre excepte el primer motor que no és mogut per cap anterior, doncs aquest últim ha de moure’s per si mateix. El primer motor seria l’inici del moviment successiu.

COMPARACIÓ:

Mentre Aristòtil afirma que tot es mou per un fi, filòsofs com els atomistes afirmen que els àtoms es mouen perquè si, perquè s’han de moure, i que aquests no tenen ni una finalitat ni una causa. A més a més, Zenó d’Elea afirma que el moviment és impossible, ja que per arribar d’un punt a un altre s’han de travessar infinites meitats i mai arribaríem al nostre destí.

ACTIVITAT 10: Fragment del llibre IV de la República de Plató

IDEES PRINCIPALS:

Aquest text és un fragment del llibre IV de la República de Plató, on dialoguen Sòcrates i Glaucó sobre les necessitats de la ciutat, com poden ser la justícia i la temprança (domini de plaers i passions).

TÍTOL:
LA CIUTAT IDÓNIA

ANÀLISI:
Aquest text pertany al llibre IV de la República de Plató, escrit en l’època de maduresa de l’autor. En aquest fragment dialoguen Glaucó i Sòcrates sobre les necessitats d’una ciutat, que bàsicament són la temprança (domini dels plaers i passions, domini d’un mateix) i la justícia (que cadascú faci el que li pertoca).
Glaucó i Sòcrates parlen primerament de la temprança, que és el domini de les passions i plaers, i per tant, el domini d’un mateix (si et domines a tu mateix, ets amo de tu mateix).Alhora, si ets el teu amo, et converteixes en esclau de tu mateix.
Finalment, el fragment acaba definint la temprança com la capacitat que allò bo que hi ha en nosaltres mateixos, domini lo dolent. Acaba dient que a la ciutat trobem coses bones i dolentes. Quan les bones dominen les dolentes parlem d’una ciutat on domina la justícia i la temprança; d’una ciutat ideal, quan es a l’inrevés, parlem d’una ciutat on la temprança i la justícia hi són.

COMPARACIÓ:
En aquest fragment es parla de la justícia, que es defineix com que cadascú faci el que li pertoca. La idea de justícia la trobem a l’ètica de Plató, on diu que l’objectiu principal del humans és arribar a la felicitat. Per arribar a aquesta ho hem de fer mitjançant la virtut, en aquest cas, de la justícia. Aquesta és considerada com la salut de l’ànima, és a dir, cadascuna de les parts de l’ànima ha de complir amb allò que li pertoca. Les virtuts en relació amb les parts de l’ànima són: Racional, irascible i concupiscible (parts de l’ànima), amb les virtuts de saviesa o prudència, valor o coratge i la temprança respectivament.

ACTIVITAT 9: "Ciència (episteme) i opinió (doxa)

IDEES PRINCIPALS:
En aquest fragment del llibre V de la República de Plató, podem llegir un diàleg entre Glaucó i Sòcrates. Es centra en la idea dels filòsofs, que diu que són aquells que desitgen veure la realitat, i que en trobem ben pocs d’aquests. Els qui no són filòsofs no poden veure la naturalesa de la bellesa en si i són la majoria de la població. Qui només veu les coses belles i no el concepte o idea de bellesa, aquest només opina. Això és una referència a l’al•legoria de la línia de Plató.

TÍTOL:
EL DESIG DELS FILÒSOFS DE CONTEMPLAR LA VERITAT.

ANÀLISI:
En aquest text Glaucó pregunta a Sòcrates com són els veritables filòsofs. Aquest contesta que els filòsofs són aquells que realment desitgen contemplar la veritat. Els que es deixen portar pels sentits, els capaços d’escoltar, d’acollir amb goig els colors, les figures...no són capaços d’entendre les idees, perquè allò que ells veuen són simples aparences. Glaucó està d’acord amb Sòcrates, i aquest li respon que no hi ha gaires persones capaces de contemplar les idees, la bellesa en si, per tant no hi ha gaires filòsofs. Glaucó torna a intervenir preguntant-li si aquell qui veu i sap reconèixer les coses boniques, però no veu la bellesa en si, viu dormint (en el món de l’aparença) o despert. També li pregunta que en pensa d’aquell que és capaç de contemplar la idea de bellesa i les coses i objectes que participen d’ella. Sòcrates contesta que els que perceben la bellesa en si i veuen les coses belles són savis, és a dir, participen de la idea del saber. Per tant, la resta només opina.

COMPARACIÓ:
Es tracta d’un fragment del llibre V de la República, de l’etapa de maduresa de Plató. Plató diferència la idea de saber i la de l’opinió. L’opinió, en aquest cas, són les coses sensibles, mentre que la ciència són les idees en si, de les quals participa el filòsof. Com diu al text, aquest ha de guiar als altres homes des de l’opinió fins a la ciència. Plató es refereix a l’al•legora de la línia, en la que divideix l’opinió de la ciència (saber).

Podem comparar aquesta teoria amb el dualisme de Parmènides, que també parla de la via de l’opinió (món sensible) i de la via de la veritat (món de les idees).

Per altra banda trobem els sofistes que defensen el relativisme i per tant diuen que no existeix una veritat absoluta. Ells participen de la via de l’opinió.

ACTIVITAT 8: "Crítica a la teoria de les idees en la seva formulació dogmàtica"

IDEES PRINCIPALS:
Aquest fragment pertany a l’època de vellesa de Plató, on sotmet a crítica les seves teories. Es troba en forma de diàleg entre Parmènides (Plató vell) i Sòcrates (Plató jove). En aquest text, Plató critica l’existència de les coses naturals que havia afirmat en la seva època de maduresa.

TÍTOL:
EL PLATÓ MÉS CRÍTIC

ANÀLISI:
En aquest fragment Parmènides pregunta si existeixen les idees de les coses naturals per una banda i les coses naturals en si per una altre. Sòcrates li respon que si i Parmènides, doncs, contesta que aquesta afirmació no té gaire lògica, perquè com es pot parlar de la idea d’humanitat separada de l’home? Finalment Sòcrates és veu davant la impossibilitat de contestar i diu que molts cops s’ha trobat amb la dificultat de si això es podia o no afirmar.

COMPARACIÓ:
Podem relacionar aquest text amb la teoria de Plató, en la qual diu que totes les coses sensibles participen de les idees. Això ho planteja a la seva època de maduresa i ho sotmet a crítica a l’època de vellesa.

ACTIVITAT 7: El mite de la Caverna

El mite de la Caverna és una de les obres més importants de Plató. Apareix al llibre VII de la República, una obra de la seva època de maduresa. Plató va escriure el mite de la Caverna per ajudar-nos a entendre la seva teoria de la dualitat de móns: el món sensible i el món intel•ligible.

Ens presenta una cova amb uns homes a dins, els quals estan lligats amb cadenes i romanen allà des de ben petits. Aquestes cadenes simbolitzen el vincle dels homes amb el món sensible, és a dir, són presoners dels nostres sentits. Al darrere d’ells hi ha un foc i uns homes que transporten objectes de banda a banda. Aquests objectes es reflecteixen a la paret de davant dels presoners i ells veuen les seves ombres. Aquestes ombres són la única cosa que ells poden veure, i per tant, per a ells són la seva realitat. Si un dels presoners aconseguís ascendir a l’exterior de la caverna, la llum del sol no el deixaria veure. Quan aconseguís acostumar-se a aquesta llum, veuria, primerament, els objectes reflectits a l’aigua i després els objectes en si. Es doncs, quan aquest home tornaria a entrar a la caverna per tal d’alliberar als seus companys i mostrar-lis que allò que ells creien real, no ho és pas. Aquests el prendrien per boig i no voldrien sortir a l’exterior.

La caverna representa el món sensible, mentre que l’exterior representa l’intel•ligible, que només pot ser entès a través de la raó. El sol representa la màxima idea de bé. Les idees del món intel•ligible són les causes de les coses, és a dir, totes les coses del món sensible participen de les idees.

Els presoners de la caverna som nosaltres, i les ombres que es reflecteixen són les còpies del món sensible. El foc representa el Sol. Quan el presoner s’allibera de les cadenes i surt a l’exterior, ens mostra com una persona va recorrent un camí i passa per diferents etapes, fins a poder arribar al món intel•ligible. Ja a fora de la caverna es veu el món intel•ligible on, com ja he dit abans, el Sol representa la màxima idea de bé.

ACTIVITAT 6: La naturalesa de les idees

IDEES PRINCIPALS:
Es tracta d’un text del Fedó de Plató, en forma de diàleg entre Cebes i Sòcrates. Aquest últim fa una sèrie de preguntes i, tots dos, arriben a la conclusió de que és necessari que la realitat es presenti sempre d’igual forma, és a dir, les idees han de ser immutables, universals i necessàries.

TÍTOL:
ESTÀ LA REALITAT SOTMESA A CANVI?

ANÀLISI:
En aquest text, Plató ens explica que la realitat, que en aquest cas són les idees, no canvia, que es presenta sempre igual, per tant la realitat és immutable. Sòcrates pregunta si aquestes idees admeten o no canvis. Finalment Cebes li contesta que les idees són necessàries, universals i immutables, i que per això la realitat sempre es mostra igual.

COMPARACIÓ:
En aquest text Plató, que pertany a la seva època de maduresa, defensa la seva teoria de les idees, segons la qual existeix una veritat universal, immutable i necessària, tal com ho percebia Sòcrates. Tot i això, Plató creu que aquestes idees es troben en un món més enllà del que nosaltres coneixem. No es troben en el món sensible, sinó en el món intel•ligible, al que només hi poden arribar els filòsofs. Aquesta teoria pot ser comparada amb els sofistes, que afirmaven l’existència d’una veritat relativa. Deien que allò que és bo per a uns, potser no ho és per als altres.

ACTIVITAT 5: "La ignorància socràtica"

IDEES PRINCIPALS:
En aquest text de Plató, Sòcrates es pregunta que vol dir ser savi. Finalment es decideix a investigar-ho i troba que aquell que realment es creu molt savi no ho es, i que ell, que no ho creu pas, és savi perquè no es creu que saber-ho tot.

TÍTOL:
NO ÉS SAVI QUI SAP MÉS COSES SINÓ QUI CREU NO SABER-LES TOTES.

ANÀLISI:
Sòcrates vol mostrar-nos d’on prové la paraula calúmnia, que és la imputació greu i falsa contra algú. Aquesta calúmnia que Sòcrates considera que Plató ha creat contra ell, és la de dir que ell és el més savi de tots els homes. Així doncs, va decidir-se a investigar aquesta qüestió.
Va anar a un home que deien que era molt savi per així poder corroborar-ho i poder dir que hi ha un home que sap més que ell i aquest home era qui el considerava savi. Quan va examinar a l’home (era un polític) a fons, es va adonar de que no ho era pas de savi, i va decidir fer-li veure. Per aquest motiu, va guanyar-se molts enemics.
Gràcies a aquesta observació, Sòcrates es va adonar que ell era més savi que no pas aquell home. No perquè sabés més coses, sinó perquè ell no es creia savi com l’home al que havia investigat, es a dir, el que Sòcrates no sabia, tampoc es creia saber-ho. Sòcrates era conscient de les seves limitacions, el polític no.
Per acabar de confirmar aquesta teoria, va decidir provar a fer el mateix amb un altre home. Aquest es creia encara més savi que l’anterior, però Socrates va tenir exactament la mateixa sensació.

COMPARACIÓ:
Plató en aquest text fa referència al mètode socràtic, concretament a el que Sòcrates anomenava Ironia. Aquesta consistia en una sèrie de preguntes que l’entrevistador feia a l’interlocutor i aquest responia pensant-se que en sabia la resposta, però finalment, aquest interlocutor arriba a una contradicció. És en aquest moment quan la persona pren consciència de la seva ignorància. L’entrevistador es mostrava amb una aparent ignorància sobre el tema.
Es podria comparar amb els sofistes, que creien que eren molt savis i que ho sabien tot. A més a més, aquests defensaven el relativisme, és a dir, el que potser és bo per a un, no ho és per a l’altre. En canvi, tant Plató com Sòcrates creuen que res és relatiu, creuen en la necessitat d’una veritat universal i immutable.

ACTIVITAT 4: Empèdocles - Anaxàgores - Atomistes

Empèdocles, és un filòsof que defensa la teoria dels 4 elements. Els ésser vius estem formats per la unió d’aquests aquests 4 elements i quan morim aquests es separen.

Finalment una altra idea d’aquest filòsof és que l’amor és qui uneix totes les coses, però en tot moment pot sorgir l’odi, que les separa.

En canvi, Anaxàgores parteix de la idea que res no neix ni mor, sinó que tot es forma a partir de diferents combinacions. D’aquest filòsof se’n coneix la teoria de:

• Les homeomeries: Tots els éssers estan formats per unes llavors que s’anomenen homeomeries i tots tenen la mateixa composició. Un ésser es defineix per les homeomeries que predominen en ell, així doncs, les coses són diferents entre elles segons les homeomeries que predominen ( segons la naturalesa de la cosa que numèricament predomina). Aquestes homeomeries són eternes i immutables, amb qualitats diferents, poden dividir-se infinitament, posseeixen totes les formes, colors i sabors, però són immòbils. Per això necessiten el noûs, que ajuda a que es barregin i generin el cosmos. El noûs és un principi d’ordre, no un principi creador. És com una mena “d’amor intel•lectual”, que existeix per si mateix, és independent, lluminós i etern.
  

Per altra banda, coneixem atomistes com Leucip i Demòcrit d’Abdera.

Leucip deia que les coses canvien incessantment a causa de que hi ha uns àtoms que sempre es mouen. Descriu l’àtom com a un element que té una forma infinita i que nom existeix cap explicació la qual ens digui perquè un àtom té una forma o una altra. Va suposar que el no-ésser existia, ja que els àtoms es movien en el buit i per tant deixava de ser no-ésser. Va suposar que la naturalesa dels àtoms era compacta i plena i que l’ésser era aquesta plenitud.

Demòcrit d’Abdera també va establir en les seves teories els principis del ple i el buit. Ell explica que l’ésser és etern i immutable, i que aquest consisteix en éssers infinits, que són els àtoms. Aquests àtoms no es poden dividir més i la seva multiplicitat no està organitzada segons la terra, el aire i el foc, sinó que es distingeixen en forma, ordre i situació. Allò que percep els àtoms són els sentits i no la ment. La configuració del món s’origina per la posició i la forma que aquests àtoms ocupen el buit. Això crea la possibilitat d’un món infinit, que juntament amb el buit forma la idea de no-ésser.

Tots tres autors defensen un arkhé etern amb característiques similars i un principi ordenador.

ACTIVITAT 3: Comentari d'un text de Parmènides

“Només resta un discurs possible: l’ésser és. I tot ens mostra que ha estat inengendrat i que no és moridor, car és únic, immòbil i sense fi. No ha estat ni serà mai, perquè és ara mateix sencer i, a la vegada, u i continu. Si no, ¿Quin origen tindria? ¿Com, d’on podria haver sorgit? No permetré que diguis o pensis res d’allò que no és, puix no és expressable ni pensable que no sigui. ¿Per quina necessitat hauria esdevingut ésser més aviat o més tard si prové del no-res? És, doncs, necessari que sigui absolutament o que no sigui. Mai cap força de fe no permetrà que, d’allò que ha estat, en neixi res, llevat d’allò mateix. Així, ni fer-se ni destruir-se no és permès per la Justícia, com si s’hagués relaxat, ans, al contrari, manté les cadenes fermes. Veredicte sobre el cas: o és o no és. Certament, ja està decidit –com és obligat- que una via és impensable i inexpressable (perquè no és una veritable via), però que l’altra, tal com és, és autèntica.” (frag.8 D-K)

IDEES PRINCIPALS: En aquest text Parmènides ens mostra les seves idees sobre la teoria de l’ésser i el no-ésser. Parla també de les seves característiques. Destaca el seu veredicte final on ens diu que l'ésser és o no és i que la via de l'opinió no és la correcta, sinó que hem de guiar-nos per la via de la veritat, la de la raó.

TÍTOL:
CARACTERÍSTIQUES DE L’ÉSSER. L’ÉSSER I EL NO-ÉSSER.

ANÀLISI:
Parmènides ens explicar que l’ésser és sempre i ha de ser. És l’únic inexpressable i etern. No es pot parlar en termes de passat ni de futur, ja que l’ésser és únic, continu i homogeni. Parmènides pregunta que d’on podria haver sorgit i la resposta és que no es pot dir res d’allò que no és, perquè el no res no pot ser pensat. No es pot dir ni pensar allò que no és, perquè no és ni pensable ni expressable. Que es va fer servir per a que l’ésser s’originés? La resposta és que no existeix el seu origen, car que no neix. No podem fer sorgir l’ésser del no-ésser. La justícia, amb cadenes fermes, determina els límits de l’ésser. L’ésser és o no és. La via de l’opinió no és la correcta, així doncs, s’ha de prendre la via de la veritat, la de la raó.

COMPARACIÓ:

Parmènides reflexa en el text la seva teoria, coneguda com a monisme ontològic. Aquesta diu que l’ésser és etern i immutable i és per això que no por néixer, ja que del no res no pot sortir un ésser, ni a la inversa perquè això introduiria una imperfecció i l’ésser és perfecte.
En canvi Heràclit defensa que tot canvia i res no es manté. Tot està en perpetu flux. Això es coneix com a monisme dinàmic.

ACTIVITAT 2: Heràclit i Parmènides

HERÀCLIT

“Aquest ordre del món, el mateix per a tothom, no el va fer cap déu ni cap home, sinó que va ser sempre, és i serà; foc sempre viu, encès segons mesura i apagat segons mesura.”

ANÀLISI:

Heràclit diu que el cosmos ha estat i serà sempre igual, que no morirà, ja que és considerat com a etern. El cosmos romandrà viu gràcies a una raó universal (lógos) i es destruirà, també, gràcies a aquesta; es a dir, la natura, que és el cosmos en aquest cas, evolucionarà perquè tot canvia. El lógos és allò que no canvia en el canvi.

PARMÈNIDES

“Allò que es pot dir i pensar ha de ser. Això és el que t’ordeno que consideris. He de desviar-te, doncs, d’aquesta primera via de recerca i després d’aquella altra per la qual els homes ignorants caminen bicèfals; (...) són arrossegats, sords i cecs alhora, estupefactes, gent forassenyada, per a la qual l’ésser i el no-ésser són considerats el mateix i no el mateix i per a la qual el camí de totes les coses és regressiu.”

ANÀLISI:

Parmènides diu que l’ésser és pensable i disible (expressable), això és un concepte clau. Ell ha de dur-nos pel camí de la raó, no pel camí de l’opinió. Aquells que es deixen portar per l’opinió no saben quina és la veritat. Des del punt de vista de la raó, aquests no escolten, ni veuen, són gent sense seny, és a dir, sense raó. Pensen que es por passar de l’ésser al no-ésser i a la inversa, i per tant no tenen clar quina és la veritat. Per tant, aquells que no miren amb la raó, ho fan amb els sentits, i per a ell el camí és regressiu.

COMPARACIÓ

Heràclit és considerat el filòsof del canvi i queda molt ben reflectit en aquest fragment, on manté les seves dues tesis, la de la unitat de contraris i la de l’afirmació del canvi. La natura és una lluita de contraris i ambdós són necessaris, perquè es necessiten l’un a l’altre i tots dos junts formen una sola unitat. Ho veiem a la part que diu que el cosmos serà encès segons mesura i apagat segons mesura.

Per altra banda tenim l’afirmació del canvi, on explica que tot canvia i està en un estat de perpetu flux. En el text apareix com que el cosmos evolucionarà amb el pas del temps.

En canvi Parmènides ens mostra una idea totalment diferent. Mentre que Heràclit ens deia que tot canviava, ell afirma que res canvia. En el text queda reflectit que és el mateix pensar i ésser, que l’ésser és perfecte i etern i que tot és el mateix, es a dir, el camí d’anada i de tornada no canvia. Parmènides és més especulatiu i profund.